► El
Crist de nou crucificat
El
Club dels Novel·listes (cat.)
Alianza
Editorial (cast.)
* * *
Desembre
2013
Nikos
Kazantzakis (1883-1957), una de les personalitats intel·lectualment
més captivadores de la literatura europea del segle passat, ha estat
considerat amb certa unanimitat l’escriptor grec més important del
segle XX: aquell que va veure traduïda la seva obra novel·lística
a més de 70 idiomes i va merèixer el Premi Nobel de Literatura
«cent vegades més» que en Camus, com reconeixia el mateix
escriptor francès l’any que el va guanyar per un sol vot de
diferència respecte al grec.
Pocs
escriptors com ell han sabut reflectir a les seves obres amb tanta
intensitat i dramatisme la lluita entre aquelles dues forces que ell
anomenava la carn i l’esperit, les tenebres i la llum,
l’esclavatge i la llibertat. Kazantzakis no és un autor que es
recreï amb allò banal i intranscendent. Res del que s’allunyi de
l’essencial l’interessa. I l’essencial s’identifica a la seva
obra precisament amb la flama que esvaeix la foscor del món. En
certa ocasió va escriure que no hem d’estimar els homes, sinó la
flama que no és humana i els fa cremar; que allò veritablement
valuós és la flama que transforma en foc aquesta palla humida,
inquieta, ridícula a la qual anomenem humanitat. I que quan això
succeeix, quan l’individu experimenta la reveladora presència
d’aquesta flama a la seva vida, ha de cridar. Tan important i
substantiu esdevé aquest crit que es pot considerar l’únic acte
que justifica i eleva l’existència humana, tot fent-la brillar
enmig d’un immens oceà de tenebres: «Tota la meva ànima és un
crit, i la meva obra íntegra és la interpretació d’aquest crit».
En
aquest sentit, el text que proposem tot seguit, El
Crist de nou crucificat,
bé el podríem considerar una de les notes més belles i punyents
d’aquell crit, font alhora de totes les seves alegries i amargors
d’ençà que el sentí per primera vegada a la joventut en
apropar-se a la lluita implacable entre la carn i l’esperit en la
figura de Crist. Un Crist on la divinitat no és do sinó conquesta
d’un home que dubta i experimenta la temptació, que defalleix
davant la missió encomanda, car no és un Déu que es fa home, sinó
un home que somia amb la divinitat. D’aquest somni l’autor grec
en deia religiositat.
Kazantzakis
no és home d’església. Sovint a les seves obres, i de forma
destacada a El
Crist de nou crucificat,
es critica el comportament poc religiós dels monjos, sacerdots i
bisbes als quals els retreu l’absència de veritable
espiritualitat en la seva conducta, quan no de ser un obstacle, i de
vegades el principal, en el camí de la religiositat.
Pocs
dubtes tindrà el lector, un cop llegida l’obra, que l’autor ha
assimilat el missatge originari del cristianisme amb tota la seva
puresa; és aquesta la raó per la qual el seu protagonista no pot
acabar sinó bevent el calze amarg de l’existència reservat a tot
aquell que vol transformar la seva carn en esperit —les tenebres no
es deixen il·luminar. El fervor que desperta en Kazantzakis aquesta
actitud és el motiu que li fa admirar tota obra d’art —i en
concret les pintures d’El Greco— capaç de plasmar l’instant en
què les criatures de Déu cremen enmig d’un paisatge fosc,
alliberant tota la seva llum.
Doncs
bé, de llum, n’hi ha molta a El
Crist de nou crucificat,
una novel·la que narra les vicissituds d’una comunitat grega sota
domini turc en un any que, tot i no concretat, es podria situar al
voltant de la dècada dels vint del segle passat. L’agà turc,
màxima autoritat de la vil·la, permet una certa autonomia als
habitants grecs que, organitzats al voltant d’un Consell de
Notables i Ancians, decideixen representar la passió de Crist segons
una tradició reiterada cada set anys. Reunit el Consell, assigna els
diferents papers als veïns de la vil·la, la vida dels quals comença
a transformar-se a partir d’aquell moment d’acord amb la
naturalesa del personatge interpretat. I així, en Manolios, el
pastor humil escollit per representar la figura de Crist, acaba
veient en el seu sacrifici per salvar la comunitat el destí que l’ha
de reconciliar amb Déu, actitud que el revesteix d’una autoritat
moral inqüestionable davant la resta de personatges de la
representació, el seu cercle íntim, mentre el Consell de Notables
de Licovrisí, inclòs el popa, lluny de reconèixer el valor moral
de la seva actitud, l’acabarà acusant de bolxevic tot exigint el
seu cap a l’agà.
Molts
dels personatges de la novel·la formen ja part de la galeria dels
grans personatges de la literatura del segle XX. Alguns d’ells
s’aixequen com a veritables arquetips de certs trets de la conducta
humana: el vell Ladas romandrà en el record del lector com
l’expressió més depurada de l’avarícia; l’agà, com el model
perfecte del tirà; el popa, com a exemple del sacerdot hipòcrita;
la vídua Katerina, la dona sensual que interpreta el paper de Maria
Magdalena, serà per sempre la imatge de qui redimeix el seu passat a
través del sacrifici per amor.
Kazantzakis,
en reflectir uns models caracterològics purs, sense matisos ni tons
grisos, ha pretès crear l’efecte d’un violent clarobscur entre
carn i esperit, a fi d’emfatitzar allò que diu Joan en el seu
Evangeli: la llum ha vingut a casa seva i els seus no l’han
acollit.
Finalitzem.
En Manolios és excomunicat a la novel·la pel popa Grigoris;
Kazantzakis ho va ser també per l’Església Ortodoxa Grega, que va
impedir que fos enterrat en cap cementiri. Les seves restes descansen
a l’antiga muralla de la ciutat natal, Heraklion, a l’illa de
Creta. A la seva tomba va escriure aquest epitafi: «Res no espero,
res no temo: sóc lliure». És el testament d’un home que ha
trobat per fi la síntesi entre carn i esperit, és a dir, la
felicitat.
[Antonio
Delgado]
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada