El Club de lectura

GEORGE ORWELL

1 9 8 4

Edicions 62 (cat.)

Ed. Destino (cast.)

Maig 2014

La novel·la de George Orwell que presentem tot seguit, 1984, pertany a aquell subgènere de la literatura de ficció que ha estat anomenat “distopia”, fent servir un terme encunyat per J. Stuart Mill amb ocasió d’un discurs parlamentari pronunciat l’any 1868. Per contraposició als textos utòpics, que descriuen comunitats idíl·liques on s’han corregit certes injustícies i desigualtats de les societats reals, les obres distòpiques presenten estats futurs indesitjables en si mateixos, emfatitzant sovint el control absolut de l’ésser humà, la seva esclavització per part de certes institucions que pretenen uniformitzar la diversitat humana mitjançant l’anul·lació de l’esperit crític de l’individu.

1984 és potser la més reeixida de totes les distopies. Endinsar-se en les seves pàgines és fer-ho en un relat certament terrorífic i esborronador, però alhora intel·ligent, lúcid, captivador, on tots els engranatges mistificadors d’aquest Estat totalitari són desemmascarats per un protagonista que no tan sols descobreix el com, sinó fins i tot el perquè, la raó última que mou a aquest poder pervers, el leitmotiv que inspira aquesta immensa maquinària de control de les consciències individuals que és el partit del Gran Germà.

En el curs d’aquesta lluita desigual entre consciència individual i consciència col·lectiva, entre un individu (W. Smith) que no vol deixar de ser-ho i s’esforça per salvar tot allò que dóna sentit a una vida digna d’anomenar-se humana i un poder omnipresent que ha creat una xarxa de vigilància fins i tot del pensament, Orwell crea en el lector el miratge d’una esperança: la possibilitat que el protagonista aconsegueixi portar una doble vida —una complaent amb el poder, l’altra opaca, però on es preservin els valors d’una existència humana en el reducte d’una intimitat a resguard de la vigilància policial.

No obstant, la correlació de forces és mal calculada per W. Smith, que en els seus moviments per contribuir a derrocar el Partit no intueix que els seus passos han estat minuciosament planificats pel règim, que crea la mateixa dissidència que suposadament l’ha d’abatre com a trampa per descobrir i eliminar els discrepants —a tal extrem arriba el seu control i manipulació dels individus.

La premissa fonamental d’aquesta concepció perversa del poder és que la realitat és una construcció mental i que qui domina la ment controla la mateixa realitat. Per assolir aquest objectiu, el règim dictatorial del Gran Germà ha dissenyat una política lingüística l’objectiu de la qual és substituir el llenguatge actual per un altre anomenat neolengua, que és el resultat empobrit d’aquell fruit de la destrucció de la major part de les paraules. La finalitat d’aquesta política lingüística no és una altra que la de limitar l’abast del pensament per fer més estret el radi d’acció de la ment, de tal manera que l’ortodòxia s’identifiqui amb la inconsciència, amb el no pensar, conjurant així el pitjor dels crims segons el règim: el crimental, el pensament crític i autònom de l’individu.

En realitat, aquesta política lingüística és un pas necessari en el camí cap el pensament ortodox —anomenat en neolengua pensardoble—, definit com el poder mental de mantenir simultàniament dues opinions contradictòries com si fossin totes dues vertaderes —dir mentides al temps que es creu sincerament en elles, negar l’existència de la realitat objectiva sense deixar ni per un instant de saber que existeix aquesta realitat que es nega— en un exercici d’utilització de la lògica contra la pròpia lògica. Es destrueix així el principi de no-contradicció que Aristòtil considerava la llei fonamental del pensament i que enunciava dient que és impossible que una cosa sigui i no sigui alhora i sota el mateix respecte.

Mitjançant el pensardoble —objectiu cabdal del règim —el Partit assoleix el control absolut de la realitat i obre la porta a un voluntarisme extrem que atorga al líder la capacitat d’establir allò que és real i vertader, sense que cap instància aliena a dita voluntat pugui oferir el contrapunt d’una alternativa.

A resultes d’això, si la Història entra en contradicció amb el present, no dubtarà el Partit de canviar els fets històrics reescrivint el passat. Aquesta és la tasca que desenvolupa W. Smith en el Ministeri de la Veritat, encarregat de gestionar les mentides que passen a convertir-se en veritats. La raó d’aquesta reescriptura de la Història, d’aquesta mutació permanent del passat, no és una altra que la de salvaguardar la infal·libilitat del Partit del Gran Germà, car admetre qualsevol canvi en l’estratègia present respecte de la del passat seria un símptoma de debilitat. En darrer terme, no es tracta de falsejar el passat, ja que la informació substituïda resulta tan falsa com la nova, sinó de destruir el més mínim sentit de la realitat, condició sine qua non per perpetuar-se eternament en el poder.

No serà sinó a les acaballes de l’obra, quan el protagonista no té ja esperances de salvació, que el Partit li reveli a través d’O’Brien la resposta a aquell interrogant que roman latent al llarg de totes les pàgines i que no és altre que la pregunta que interroga pel perquè —un coneixement sense el qual el com aporta una intel·ligibilitat parcial, no essencial, de la naturalesa d’aquest Estat—: el Partit vol el poder per si mateix, per amor al propi poder. No li interessa el benestar dels altres, la riquesa, el luxe o la felicitat dels seus líders, sinó tan sols el poder, el poder pur. I en aquesta confessió que el poder no és un mitjà sinó un fi en si mateix, que la seva raó de ser és el domini de l’esperit de l’individu, troba el Partit el fet diferenciador respecte de les restants dictadures del passat, incapaces de reconèixer-ho: «El poder rau en la capacitat d’infligir dolor i humiliació. El poder està en la facultat de destrossar els esperits i tornar-los a construir donant-los noves formes triades per tu... Al nostre món no hi haurà més emocions que la por, la ràbia, el triomf. Si vols imaginar-te com serà el futur, figura’t una bota aixafant un rostre humà incessantment».

Un futur així constitueix el triomf de tànatos sobre la raó. L’ instint de mort, el sadisme i l’odi han conquerit el psiquisme humà tot lliurant-lo a una consciència col·lectiva convençuda que el poder és Déu.

¿No ha estat la barbàrie viscuda a la nostra vella Europa en el curs del segle XX la inspiradora d’aquesta distopia, les arrels de la qual es nodreixen de les pràctiques cruels de les dictadures d’aquesta centúria, la més distòpica de totes?

[Antonio Delgado]