La
Teresa acaba d’arribar, ha anat a comprar material per emmarcar els
quadres de flors seques que tant li agrada fer per regalar als seus
familiars per les festes de Nadal. Sona el telèfon, és la seva
filla que la truca per quedar per dinar al restaurant aquest dissabte
tota la família. Ella li diu que no sap si estarà aquí aquest
dissabte perquè tenen previst ella i el seu marit fer un viatge a
Andalusia i encara no sap quan marxen. Quan penja el telèfon pensa
en la quantitat de coses que ha de fer abans que arribin les festes
de Nadal, tot i que es nota una mica cansada i fa un temps que nota
una sensació estranya al braç i a la cama, hauria d’anar al
metge.
Fa
un parell de mesos que ja han passat les festes de Nadal. Sona el
timbre, la Teresa asseguda a la butaca li diu a la seva filla, que
acaba d’arribar, que ja té el resultat de les proves que li han
fet i amb un migsomriure i fent veure que no passa res, li diu que li
han diagnosticat parkinson.
La
família intenta portar les coses amb tota la normalitat possible
però res és com abans. Ara no poden anar al restaurant perquè no
té força per agafar els coberts i no vol cridar l’atenció de la
gent, tampoc poden fer viatges amb el seu marit, els quadres que tant
li agrada fer amb flors seques tampoc els pot fer perquè li tremolen
les mans i necessita ajuda per fer algunes coses, ella vol ser
autosuficient però ja no pot.
La
Teresa era la meva àvia, sempre la recordo asseguda a la butaca del
menjador i parlant amb mi intentant fer veure que estava bé però ja
li costava parlar. Fa nou anys que ja no és amb nosaltres. El
parkinson, com totes les malalties neurodegeneratives, és molt cruel
amb els qui la pateixen perquè mica en mica van perdent les
facultats que tenien i són conscients que no milloraran sinó al
contrari.
Elisabet Pich, 4t Eso
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada